Sóc capitalista, i què? (Oda al capitalisme)

Des de l’Observador assistim astorats al debat nacional que s’ha creat arran de les darreres decisions d’Ajuntaments de prohibir el burka i el vel integral en els espais públics. Més enllà de debatre la idoneïtat de tal mesura o les conseqüències que podria portar a la vida de les dones que es veurien afectades, el que ens colpeix es el poc estim que s’està demostrant envers la cultura de la que formem part i al mateix temps ens nodrim, que no es cap altra que la capitalista.

Algú podrà rebatre que el capitalisme no es pot considerar com a sistema cultural ja que es tracta d’un model econòmic, però en una societat on el mercat financer governa per damunt dels poders públics, on la moda regeix fins als més insignificants actes de l’individu, on la riquesa es el leit motif preponderant i on el nostre sistema de valors varia coincidint amb les èpoques de rebaixes, intentar diferenciar una cosa de l’altra es no voler veure la realitat.

La polèmica sobre el burka matins.sí, burka matins.no, no ve donada per la situació de sotmetiment de les dones que en fan ús, ni per la desconfiança que poden generar les persones que el duen, ni tan se val per la diferenciació que es pot crear en escoles o llocs de treball. El problema que ens planteja el burka a la nostra societat es d’enveja; com pot ser que unes persones vingudes de fora conservin els seus hàbits voluntàriament, quan nosaltres amb feines podem mantenir els nostres a ca nostra? Com pot ser que amb la merda de cultura que tenen no es deixin influenciar per la nostra?

Bé, la resposta es ben senzilla: perquè nosaltres defugim la nostra cultura, l’estigmatitzem i fins i tot en reneguem, mentre ells la perpetuen i en donen un valor. Al negar la nostra cultura ens sentim incapaços d’esgrimir pressió social sobre “intrusions” que ens incomoden i recorrem als polítics perquè es creïn lleis que regulin el que com a societat no sabem pair.

Avui li ha tocat al burka, que tot s’ha de dir es un mal menor a ca nostra i optatiu com el dur piercings o tatuatges, trets distintius que et marquen les relacions interpersonals i professionals, i que a més depen de qui el dugui fins i tot ens fa un favor estètic, del que alguns/es podrien mirar de posar en pràctica. Demà amb una mica de sort treuràn una llei que prohibeixi les rastes.

Amb tot això el teló de fons en el que es desenvolupa aquest conflicte te a veure amb la mal denominada defensa de la multiculturalitat que alguns esgrimeixen per menystenir i emmascarar la nostra cultura pròpia. Cal recordar aquí que multiculturalitat no es sinònim d’interculturalitat, ja que mentre la primera esquinça en pedaços més petits, dels que deglutim el que més ens apeteix rebutjant la resta, la segona ha d’intentar crear un medi on les diferents cultures convisquin, si cal.

Expressat el meu punt de vista, passaré a citar sistemes en front dels qual prefereixo ser capitalista:

Integrista, budista, comunista, madridista (ja se que son capitalistes, però no em veig en cor de barrejar-m’hi), islamista, feminista, artista (els de l’SGAE se sobreenten), mileurista, interista, sionista, evangelista, taxista, drogadista, creacionista (vaja ja acabo de dir drogadista), culturista, sindicalista i argentí.